A éstas alturas de mi vida me he dado cuenta de un montón de cosas, pero una de las mejores ha sido descubrir la diferencia entre ser dura y ser fuerte. Entre ser Clint Eastwood y la Princesa Leia.
Pensaba que ante las dificultades de la vida lo mejor era apretar los dientes y avanzar con cara de póker mientras quitaba el seguro de mi Colt. Ahora he decubierto que lo mejor es aceptar las limitaciones, pedir ayuda y afrontar los problemas, analizar los miedos (irracionales) y seguir avanzando. Siempre hacia delante.
Prefiero tener a un Obi Wan, un Luke o un Han Solo que me ayuden que acabar con una contractura de cervicales de tanto apretar los dientes… pero, ojo! Siempre siendo yo la que toma las decisiones ( Coño! Para algo soy la Princesa! )
Y ahora celebro que soy fuerte, que puedo, que sigo, que valgo (Como Pe!!!), que decido, que avanzo y en definitiva, que ahora que me veo libre de las fuerzas del mal voy a seguir luchando contra el maldito Darth Vader!
Que la fuerza nos acompañe!!!

Avui fa 18 anys que vaig marxar de casa dels meus pares.
Amb unes quantes capses plenes de llibres i vinils, algún quadre i poster, i molta il·lusió davant la nova vida que començava.
Una vida que sabía difícil, però vista des de la perspectiva dels meus recent complerts 20 anys em semblava més rompantica del que realment va ser.
Menys mal que durant el primer any vaig poder compartir riures i llàgrimes amb la Cris, perquè va ser un any molt dur. Viure sols, amb les responsabilitats enormes que teniem i intentant tirar endavant les nostres relcions de parella ens van posar a prova, oi Cris??
I fixa’t, 18 anys després ja sabem posar rentadores sense inundar el pis, cuinem el que faci falta quan faci falta, som organitzades i portem endavant la nostra vida. Amb més o menys dificultats, però ho fem…
Recordo com si fos ahir el dia que vas marxar. Un dels mes tristos de la meva vida… Com varem plorar, oi??
En fi,que ja he complert la majoria d’edat de la meva independència dels pares! Ho hauria de cel·lebrar??

Un any més!!!
Sembla mentida, però ja ha passat un any. Un any complicadillo, però ha passat i ara tot el que vindrà només pot ser genial!!!!
Ja sé que ho saps… però t’estimo un munt! guapa!
I divendres… de festaaa!

No m’agraden moltes coses de les que m’envolten, de les que em passen, de les que sento… I això em crea una creixent sensació de voler fugir, però no d’una manera metafòrica, no. M’agradaria agafar un avió i marxar a Austràlia o a Nova Zelanda.
Per que aquest dos països? Doncs no ho sé, potser perquè són les antípodes i com deia el Bardem a Los Lunes al Sol “Allí se folla más…”
En serio, no ho sé, m’atrauen, em dona la sensació de que estan prou lluny com per a que les meves menjades de tarro i totes les coses que no em fan sentir a gust on estic no em puguin seguir.
Però clar, tampoc em podrien seguir les coses bones, i n’hi ha motes de bones que també em rodegen.
Així que, què puc fer? Seguir amb el meu estat de permanent sensació de no estar on he d’estar i on vull estar? O fer alguna cosa per moure’m sense moure’m de lloc?
Doncs no ho sé, només sé que la sensació d’inmobilitat i la necessitat de marxar, de sortir, de tocar el dos sola cada dia és més forta. Hauré de buscar una solució…
Mentrestant, alguna suggerencia?

Diumenge al matí, Barcelona.
Asseguda davant l’ordinador, escoltant Vetusta Morla, amb el balcó obert, deixant que la primavera entri per tots els racons de la casa.
Després d’un bon esmorzar en bona companyia, d’una conversa trivial i profunda a la vegada. Veure que les dues sentim coses tan semblants encara que vinguem de situacions diferents…
Em sento com el dia, lluminosa.
Ahir va ser un dia especial des de que em vaig llevar fins que m’en vaig anar a dormir. El matí perfecte, la tarda del meu nen i la nit de les meves nenes…
I estic segura que avui també serà un bon dia, hi ha molts motius per a que ho sigui: Passar el dia amb l’Ana gaudint de la seva bona companyia, parlant de la vida, del que ens passa i del que sentim, passejar per una Barcelona plena de sol, sense cap altra intenció que passejar… i pensar en la meva Iaia que avui fa 91 anys!!!!!
Ara, en aquests moment, estic contenta de ser on sòc i amb qui sòc.
Tinc sort de tenir tants sols al meu voltant!

Avui fa deu anys estava de part, “El parto de la burra” que diriem en castellà, i després de girebé disset hores va neixer en Gerard.
Va ser una de les pitjors experiències de la meva vida i a la vegada una de les millors.
Després de tan patiment tenir-lo entre els meus braços va ser immensament reconfortant i gratificant.
Avui tot el dia pensaré en aquell moment, en aquelles hores d’angúnia i dolor, en el moment en que el anestesista em va incorporar per a que el veiés perquè jo estava tan dèbil que no podia, i em vaig posar a plorar perquè només veia dos peuets.
En fi, avui pensaré en tu, el meu SOL!