Siempredudando
sempre dubtant…You’re standing on my neck
Avui fa 11 anys estavem esgotats i encara faltava molt per poder descansar! Però va valer la pena! 
Quan ja estavem a casa, gràcies als horaris de lactància, ens vàrem aficionar a aquesta série. Segurament no l’hauriem vist mai si en Gerard no s’hagués despertat a les hores que es despertava…
Daria, sencillament genial!
VUDÚ
Se la dedico a todos los que me han hecho, hacen y harán sufrir…
Coso tu muñeco de algodooon, y lo pinchare sin compasion!!
QUAN TOT VE DE CARA…
Hi ha dies que sembla que tot et vé de cara i que les coses més insignificants et fan sentir bé.
Avui ha sigut un d’aquests dies.
A la feina m’ho he passat bé.A mida que ha anat passant el dia he tingut idees divertides i em sento creativa. He arribat a buscar als nens al cole super aviat, hem agafat un tren mitja hora abans del que l’agafem normalment, al tren ens hem trobat al ex-monitor de l’esplai del Gerard i el viatge ha passat en un plis. Un cop a casa el Gerard ha tocat la trompeta amb aquest Swing que sembla que comença a adquirir mentre la Nora feia figures de plastilina i jo feia pa. (El meu primer pa de farina d’espelta!). He quedat amb les surfer girls per anar de concert el proper dia 26. I ara mateix la Nora i jo ballem al ritme de “The Kooks” a tota castanya al menjador de casa…
Serà que el meu estat d’ànim està primaveral, perquè en un dia com el d’avui, en que el temps convida a quedar-te a casa sense sortir del llit, plovent i amb fred, em sento com una floreta.
Y después….
… de una temporadita de secano, de pereza aguda, de desidia, de no tener ganas de actualizar nada de nada, de sequía creativo-blogguera, de pasearme por el fondo de los abismos, de comer chocolate y nocilla día si y día también… He decidido que BASTA YA!!!
Que coño es esto?
Pues no lo sé, pero se ha terminado. Punto. Ya. Prou.
Así que gràcias a la fantàstica hipnosis a distancia de Y después… he vuelto. Con energias renovadas (o no…) pero dispuesta a dar la vara otra vez!!!
Aquí os dejo lo último que escucho.
Besines to everybody!!!! Muacs
LES PRINCESES MODERNES DELS CORS TRENCATS.
Gran títol per una gran idea!
Una altra cosa per afegir a la meva llista de bons propòsits de tardor.
Princeses que em llegiu, no us talleu i expliqueu-me que us ha trencat el cor, quin princep blau era en realitat un gripau, si us agraden els anissos o si prefeirieu la vostra plàcida vida abans de que un caballer d’armadura brillant entrés a la vostra vida….
Si algún princep té el cor trencat també m’ho pot explicar…
S’agrairàn tot tipus d’explicacions i visions sobre aquest tema!
Petrons a tutiplen!!!
MI LISTA DE OTOÑO
El otoño ha llegado. Con sus lluvias, sus días más cortos, el inicio del curso, las rutinas y esa sensación que siempre tengo de volver a empezar de nuevo.
Además me siento removida por “algo” que dejé.
Y tengo ganas de moverme, me siento creativa y activa, y con ganas de empezar un montón de proyectos e ideas que tenia a medias.
Así pues voy a hacer una lista como las que se hacen para fin de año, con buenos propositos y proyectos nuevos.
En ésta lista no entran los clásicos de cada año en plan: volver a estudiar inglés, adelgazar tres quilos, ir al gimnasio…
No, és una lista un poco más loca, del palo de:
Diseñar mi pez Koy con Francina. Ser valiente y tatuármelo después. (Aunque algún esceptico dude de que lo llegue a hacer… Yo llevo mi ritmo… )
Pintar un cuadro con disquettes reciclados para la pared del comedor.
Terminar de una vez por todas lo que estoy escribiendo desde hace dos años.
Salir a hacer surf todo lo que pueda.
Cuidar más a Cris que la tengo muy abandonada y no me gusta nada sentir que no la trato como se merece.
Bailar más…
Poner orden.
Aprender a disfrutar sin miedo. De hecho podria decir perder el miedo a disfrutar…
Querer a mi gente, a mis niños, a mis niñas (totes!!!!!!), a mis amigos-especiales… en fin a todos lo que estais aquí conmigo siempre de los siempres!!!
Y para finalizar: quererme. Un poco más cada día, que hay días en que ni me quiero, ni me valoro, ni nada de nada!! Y eso no puede ser, si no me quiero yo quien me va a querer? Y como puedo querer al resto del mundo si no me quiero?
Pues eso. Ahí está mi lista otoñal.
Y para finalizar una canción. Un clásico que últimamente sonaba cada vez que estaba con mi recien estrenado amigo. Va por ti, asere!
RETOMANDO VIEJAS COSTUMBRES
Hace un año más o menos empezé a escribir una historia a partir de frases que me mandasteis. Pero lo dejé a medias…
Y ahora me apetece retomarlo, iagual que he retomado la vieja costumbre de escribir por escribir, porque si, porque me gusta, me apetece o lo necesito.
Para refrescar la memoria ire publicando lo que tenia escrito y seguiré donde lo dejé, terminando con las frases que tenia pendientes.
No os extrañe que cuando termine os pida más frases… ir agudizando el ingenio!!!!
Y para decorar musicalmente esta entrada nada mejor que BIG JUMPS de Emiliana Torrini.
1.- CADA DIA SURT EL SOL.
- Cada dia surt el sol! – Va dir mentre obria la porta del meu despatx per sortir-ne.
Aquelles paraules aparentment innocents, dites en un to que volia ser alegre i desenfadat però que en realitat pretenien ferir i humiliar, tenien la virtut de posar-me tan nerviosa y de tan mala llet que en aquell mateix moment l’hauria escanyat sense cap mena de remordiment.
Si, l’odiava. I l’odiava especialment quan em deia aquella frase.
Recordo perfectament el primer dia que me la va dir.
- Míriam per demà necessito els dossiers que et vaig demanar ahir.- Va dir-me amb la indiferència que caracteritza a qui li importa una castanya el que estiguis fent o hagis de fer.
- Però ahir em va dir que els volia pel dijous vinent!- Vaig gosar replicar indignada. No podia fer la feina d’una setmana en una tarda. Que s’havia cregut?
Ell em mirà un segon, fastiguejat per la meva resposta i em digué:
- Doncs quedis fins l’hora que faci falta. Els vull demà a primera hora al meu despatx.- I donà mitja volta.
- Tinc coses a fer aquesta tarda, no em puc quedar!- La meva indignació augmentava proporcionalment a les seves paraules.
Tombà una mica el cap, em mirà de reüll amb impaciència, i just en el moment en que obrí la boca per tirar-me la cavalleria per damunt, esbossà una mitja rialla burleta i em digué les cinc paraules odioses.
Des d’aquell dia cada vegada que m’havia de dir alguna cosa que sabia que em sentaria malament acabava la conversa amb un “Cada dia surt el sol”.
Aquell dimarts, després de veure’l sortir del meu despatx amb aires de suficiència vaig tenir la certesa de que havia arribat al meu límit, ja no aguantava tant cinisme i explotació juntes. Era el moment de la meva venjança.
A dos quarts de sis de la tarda tenia una reunió amb els clients més importants de l’empresa. Aquella era la oportunitat que estava esperant.
Vaig trucar a la meva cunyada, que treballava en un farmàcia, la vaig convidar a dinar:
- M’has d’ajudar. No ho suporto més!-
- Jo? Com vols… – No la vaig deixar continuar. En un tres i no res li vaig explicar el meu pla. I ella entre divertida i espantada es va avenir a donar-me un cop de mà.
Com a la majoria dels homes que manen, al meu cap li agradava fer ostentació del seu poder, i tot i que jo havia preparat tota la reunió d’aquella tarda, em va tenir relegada a servir cafès, feina que vaig fer amb tota diligencia i alegria que em va ser possible. No estava disposada a que aquella humiliació m’aigualís la diversió.
Cada cafè que li vaig servir estava més carregat que l’anterior d’un beuratge fabulós que m’havia proporcionat la meva cunyada, i com que em vaig prendre molt seriosament la meva tasca no deixava que les tassetes estiguessin buides ni un minut. A l’estil americà, cafè a tutiplen!
En un moment donat ell em mirà amb urgència i vermell com un pebrot em demanà que continués jo amb la reunió, que ell havia de sortir de la sala.
Em vaig aixecar de la meva cadira i em vaig dirigir cap a ell, quan em trobava a un metre escàs se li va escapar un pet pudent i sorollós que el deixà totalment fora de lloc.
Em mirà amb cara de circumstàncies suplicant la meva complicitat i ajuda.
Em vaig apropar a ell, intentant no respirar ni riure, i li vaig dir:
- Cada dia surt el sol!.-
