Siempredudando

sempre dubtant…

Archivos para Noviembre, 2007

ANIVERSARI.

Mobles arrambats a la paret, garlandes penjant del sostre, globus desafiant la llei de la gravetat, taula parada per picar cacahuets, patates i olives, vi, cava i pastís. Tovallons amb un 40 dibuixat . Tot està preparat.

Gent que arriba, petons i alegria, “que guapa estàs!”, “Hola! Que tal va tot?”, “Fa temps que no ens vèiem…”. Jaquetes amuntegades damunt d’un llit,  bosses i bolsos, paquets i paquetets.

Sabates que repiquetejen el terra, maquillatges que llueixen alegres, cames que s’exibeixen més del normal…

Musica que sona, riures que ressonen, copes que dringuen, paraules que ballen.

Anar i venir de la cuina, fumar, beure i menjar. Parlar, parlar i parlar. Obir la nevera, tancar la nevera, fer volar un tap de suro . Parlar, parlar i tornar a parlar.

Fer fotos, abraçar al del costat i somriure a un objectiu.

Posar-nos les xapes, esperar que les descobreixis… i veure’t riure.

Passar-ho bé, estar tots junts al teu voltant, celebrar que ja en tens quaranta.

Veure’t feliç i contenta.

JEAN BOUIN

Algunes vegades les coses que et pasen et van portant cap a un punt determinat totalment desconegut per tu, cap a una situació no esperada o cap a una persona determinada. No fa falta que et passin coses enormes i super importants, no, simplement són cosetes petites, deslligades les unes de les altres, però que quan ja han passat, si t’entreténs a analitzar-les i unir-les, adquireixen sentit.

Quan em passa aixó em sorprenc, flipo i em sento molt afortunada. Els que em coneixeu bé pensareu que el fet de que alguna cosa em sorprengui no és res de l’altre mòn, (sóc capaç de sorprendre’m de la cosa més absurda…) però el que m’ha passat aquest cap de setmana ha sigut (de veritat) sorprenent, i si no us ho creieu… llegiu:

Primer succés: Una companya de feina em comenta que diumenge 25 hi ha una activitat per a nens/es al MNAC que es diu “Construint a la sala” i té molt bona pinta. Es tracta de fer la maqueta de la seva casa ideal, amb material de rebuig, arquitectes que els assesoren i un munt de voluntaris que ho organitzen tot.

Segon succés: Decidim apuntar al Gerard. La meva companya em comenta que a causa d’una cursa d’atletisme els accesos normals al MNAC estaràn tallats. La conversa ve a ser així, més o menys…:

“-… potser tindreu problemes per arribar perque hi ha una cursa.. la jean, jean…-

- Jean Bouin?-

Ella em mira amb cara de sorpresa i em diu:

- Si, que la coneixes?.-

- Doncs si, de petita l’anava a veure amb els meus pares, avis…-”

Tercer succés: El divendres a la tarda em truquen de l’escola del Gerard que s’ha donat un cop al cap amb el cap d’un company. Resultat: Cinc punts de sutura a la cella dreta.

Quart succés: La Nora es lleva dissabte al matí a 38 º de temperatura axial… Decidim muntar un hospital de campanya a casa.

Cinquè succés: El meu pare decideix venir a visitar als convalescents (ja que ma mare ha de passar el dia a Barcelona, la senyora que cuida als meus avis pels matins no pot anar-hi i hi va ella..).

Sisè succés (i definitiu): Li comento al meu pare els problemes amb els que ens podriem trobar a l’endemà en el cas de que poguessim anar al MNAC.

I quina sorpresa és la meva quan em diu que el meu tiet-avi Lluís va ser un dels creadors de la Jean Bouin!!! Per això anavem tota la família a veure els corredors passar!! Jo sabía que era atleta… però això és nou per mi, i em sorprén i m’encanta.

No us sembla una passada??? Doncs a mi si. Em vaig quedar flipant, i no m’ho he tret del cap en tot el cap de setmana… si no hagués passat tot el que va passar jo no  hauria sapigut que el meu tiet-avi va fer el que va fer!!! ASOMBROSO!! :-)

PETITA HISTÒRIA DE LA CURSA JEAN BOUIN

Jean Bouin era un atleta francés que va batre molts récord durant els anys 10 del segle passat, va guanyar una medalla de plata als Jocs Olímpics de 1912, i semblava que ho guanyaría tot als de 1916… però morí a la Primera Guerra Mundial a causa de foc amic.

Sis anys deprés algúns dels seus rècords encara eren vigents i Josep Antón Trabal, Lluís Meléndez  ;-)  i Rossend Calvet varen crear la cursa en el seu honor.

PETITA BIOGRAFÍA DE LLUÍS MELÉNDEZ

La seva carrera com a atleta començá l’any 1917, en que corregué la seva primera cursa com a marxista. Va aconseguir varis rècords nacionals i va anar als Jocs Olimpics d’Amberes l’any 1920. A la fotgràfia Lluís Meléndez corrents una cursa a Barcelona.

lluis melendez

PARECIDOS RAZONABLES

El meu pare m’ha enviat aquest “video”, és una passada!!

Jo pensava que la Nora no s’asembla a mi, però després d’això… Crec que començo a pensar que som calcadetes!!! ;-)

Que us sembla???

SIN DORMIR

Después de 15 años dedicandome a la educación infantil, de asesorar a un montón de familias acerca de cómo solucionar problemas relacionados con sus hijos, capeando situaciones conflictivas dentro y fuera del aula, de apoyar, escuchar y animar a un montón de padres, de ser capaz de analizar un comportamiento determinado de un niño para descubrir lo que le pasa… después de todo esto… SOY TOTALMENTE INCAPAZ de solucionar el problema de mi hija con el sueño.

Hoy en mi casa estabamos todos despiestos a las 5′15 de la mañana… Porque la “floreta”  no queria dormir más!!.

Y lo peor es que no es un hecho aíslado, no, mi niña duerme poco, y por lo tanto TODOS dormimos poco.

Lo hemos probado todo, incluso la valeriana (que le hace el efecto contrario y la pone más nerviosa..), ahora estamos probando con las Flores de Bach… pero de momento… NADA.

Empiezo a creer que va a ser así siempre, que será de esas personas que no necesitan dormir demasiadas horas… pero mientras crece a su padre, su hermano y a mi… nos va a coger algo!!!

RAINBOWS OF COLOURS

Un pensament per a la Mònica (Solsona) que s’està recuperant.

There is a room by the steps in my head,
yesterday grey was the view from the bed.
Yet rainbows of colours fill the sky.

There is a shadow that hangs overhead,
cast by the dreams I’ve not seen laid to rest.
Yet rainbows of colours, rainbows of colours fill the sky.

There is a light in the things that you say,
shining a way from a night into day.
And rainbows are colouring, rainbows are colouring,
rainbows are colouring the sky.

UNA FESTA INFANTIL.

Ahir(diumenge) varem celebrar l’aniversari de la meva fillola. Va ser una celebració familiar, amb tot el que això comporta: cava, pastís, regals…

Fins aquí tot més o menys normal, no? Si, però jo no he pogut evitar pensar en alguns fets que “acontecieron” durant la tarda…

En un moment donat algú va dir aquella frase tan típica de:

-Fijate, la niña ya nos ha cumplido siete años…”-

I tots els allà presents vem assentir amb el cap amb un somriure complaent a la cara i certa melangia a la mirada… la frase va ser repetida, en diferents situacions per diferents persones, varies vegades!

I aquí va la primera de les meves reflexions: Si l’any passat la mateixa nena va complir sis anys… és lógic que aquest any en faigi set ,( el que hauría sigut digne de ser comentat és que la nena hagués passat als nou directament… ;-) ) així doncs, perqué els adults ens esforcem tant en que ens sapiga greu que els nostres nens cumpleixin anys??

Però aquest no va ser tot l’impacte de la frase, no. La qüestió és que la seva escència va calar fons en els nostres subconscients… i de cop en totes les converses en les que estava present o que sentía al meu voltant es repassava la cantitat d’anys d’algún fet succeït feia més de quinze anys!

- Nena, ja fa vint-i-un anys que ens coneixem!!-

I tothom del voltant assentia amb el somriure i la mirada característics, amb resignació.

- Uff!! Jo recordo que tu vas venir a la meva comunió!-

I tothom deia:

-Com passen els anys!!-

I la que havia assistit a la comunió preguntava amb cara d’ensurt:

- I quants anys tenies?-

- Nou.-

- I quans en tens ara?-

- vint-i-nou.-

Fa falta que us descrigui la cara de la pobra que va anar convidada a la comunió?

- Recordo el primer pis en el que vareu viure….mmm… tenieu un puff al menjador!!!-

-Un puff??-

La gent aclucava una mica els ulls, com si busquessin la seva imatge mental i finalemt tothom feia cara de recordar el puff del meu primer pis. Menys jo!

I així es van anar succeïnt frases recordatóries de situacions viscudes fa mooooolts i moooolts anys. Jo mateixa (ho he de reconeixer) vaig recordar (i no una vegada, sinó dues!) els anys que feia que coneixía a la mare de la meva fillola!!! I ella (pobreta) assentia amb el cap amb la mirada i el somriure, resignada.

Ara ve la meva segona tanda de reflexions: Que ens está passant? Tan grans ens fem que hem de recordar batalletes passades per gaudir d’una festa (infantil)? Van ser els set anys d’aquesta criatura el catalitzador d’aquesta necessitat de comptar anys? Tornará a passar el mateix a la propera festa (infantil)? Quan la criatura faigi viut anys tornarem a tenir tots una cagalera general de “remember when”?

Qui ho sap.

UNA GRATA SORPRESA

Quan faig la neteja del pis m’agrada posar la MTV a la tele. El pis és petit i la sento desde qualsevol habitació i si un video m’agrada vaig al menjador i el miro.

Aquest matí he tingut una grata sorpresa. Feien una repetició dels Europe Music Awards 07 i he sentit que tocaven els FOO FIGHTERS, m’he assegut al sofà per veure’ls (normalment m’ho miro de peu, per no perdre gaire el temps…). Ja sabía que havien tret nou disc i n’havia sentit una cançó, però m’ha agradat veure que en directe encara sonen tan…. Foo Fighters!? ;-)

I llavors ha fet aparició la nostàlgia… aaaaaiiiiii (suspirito).

He recordat els seus concerts a Zeleste (ara Razmataz), tots els concerts, perquè no ens en hem perdut ni un!! Sobretot he recordat el primer. No va ser el millor, però encara hi havia un petit regustet a Nirvana, la emoció de veure Dave Grohl tocant en directe, allà tan apropet… i a l’escenari dues bateries! Ufff!!! Quina passada!!! Els que hi ereu segur que també ho recordeu, no? ;-)  

En fi, que us deixo amb el video a veure que us sembla… (he buscat el de la MTV però no hi és.. ohhhhhh!!!)

Per cert… Al concert en directe hi ha un guitarra de més, jo diría que és el Pat Smear… ( va acompanyar a Nirvana al MTV Unpluged i el guitarra del primer disc de Foo Fighters) Potser torna a acompanyar-los? Tindrem sort i vindràn a Barcelona a la propera gira Europea??? No creieu que al Dave Grohl se li noten els anys???

UN FRACÁS.

No, no i no. Tres “nos” que se m’atraganten de tan amargs que són. Tres “nos” que no vull dir, ni pensar, però que no puc evitar: no pot ser, no ho entenc i no és just ronden pel meu cap, tots els meus pensaments giren al seu voltant.

I tres “perqués” que els acompanyen: Perqué a mi? Perqué així? Perqué avui?

Tot plegat és asfixiant i em sento totalment fora de joc, fora de lloc.

Provo a buscar el sentit del que ha passat en les petites coses del dia a dia, i sé que és molt difícil trobar la raó de tot plegat, però no puc deixar de pensar-hi. Fins i tot analitzo les coses més insignificants perqué tot sembla tenir molta importància per tal de trobar un motiu al que està passant. Un motiu que en el fons sé que no trobaré, perqué els seus motius no són els meus.

Quan l’he vist venir cap a mi m’he adonat de que alguna cosa no anava bé, però mai (MAI) hauría imaginat que pogués acabar com ho ha fet.

I ara? Que se suposa que he de fer?El més lògic és començar de nou. Però, com? Per ón?

Jo vull ser un os, vull hivernar durant l’hivern i despertar a la primavera, que tot hagi passat i pugui continuar la meva vida tranquilament.

Però, males noticies: No sóc un os i no puc anar-me’n a dormir. Així doncs , continuaré sentint els tres “nos” acompanyats dels seus “perqués”, intentaré no escoltar-los gaire i sobretot (SOBRETOT) deixaré que l’instint em porti cap a la vida que m’espera.

Ei!!! No estic en crisis… és que la RENFE dona per a molt, i avui he fet tots els trajectes sola. ;-)

FRACASOS

Hace unos días leí un artículo en el dominical del PAÍS que hablaba sobre los fracasos. Venía a decir (casi) que sufrir un fracaso es una bendición, y eso me llamó la atención.

El artículo dice que el hecho de que algo no salga bien es simplemente un resultado, y si lo aceptamos así podemos analizar lo que ha sucedido para corregir lo que sea necesario y obtener un buen resultado en el futuro. El problema reside en los sentimientos, en la interpretación que hacemos de los estados emocionales producidos por el mal resultado.

Una sucesión de fracasos conducen a una crisis, y aunque no todas las crisis son iguales todas tienen en común una resisténcia al cambio. La crisis se puede vivir como una oportunidad o como una amenaza (no conozco a nadie que haya tenido una crisis de qualquier tipo y lo haya vivido como una cosa buena…) Eso si, son tan radicales que o te hundes o te fortaleces.

Finaliza diciendo que cuando todo esto pasa la mente se pone a trabajar a un ritmo desenfrenado buscando justificaciones y respuestas. Inútil, la solución no es darle vueltas al coco. Las crisis son una excelente oportunidad para poner orden a la resistencia al cambio que se producira y al cambio en si mismo.  Son la respuesta de la vida ante la parálisis de un fracaso. A cambio, nos regala una gran oportunidad de aprender.

Después de leer esto (era mucho más extenso y denso, lo he resumido!) me quedé en blanco unos instántes. Recapitulé, rememoré mis fracasos más sonados y mis crisis más estridentes… y llegué a la conclusión de que la “autoayuda” no está hecha para mi.

Debo ser muy básica, pero yo cuando tengo un fracaso, cúmulo de fracasos o crisis, tiendo a lo más simple e instintivo: PROTEGERME.

Estoy convencida de que en el mundo hay muy poca gente que cuando se siente fracasado y al borde de una crisis piense ” UFFF!!! Que suerte tengo, ahora voy a analizar la secuecia de hechos que me ha llevado aquí!!!”

Es cierto que cuando te pasa algo así sufres un cambio, que después de superarlo ves las cosas de otra manera y que se aprende algo de toda la experiencia.

También es cierto que cada vez se tiende más a proteger a los niños y a intentar evitarles los fracasos (por ejemplo: en el sistema educativo cada vez se ponen más facilidades para no repetir curso, cada vez se oye menos a los padres decir “no”…) Lo malo de todo esto es que quando estos niños se enfrentan a un problema no tienen herramientas para solucionarlo, entonces se produce un fracaso para el que tampoco están preparados…

Pero… con un poco de suerte eso les provocará una crisis de campeonato… y todo solucionado!!! o no?

Aquí estoy!!

Siempre dudando! LLevo un montón de tiempo pensando que quizás estaría bien tener un blog, siempre me ha gustado escribir y quizás sería la manera de hacerlo de una manera ordenada y periódica… Y desde que mi amiga Ana me propuso hacer de bloguera sustituta de su blog durante sus vacanciones no me saco la idea de la cabeza.

Me ha costado decidirme, sobretodo porque en el fondo me da un pelín de verguenza eso de escribir y que los demàs me lean. Pero finalmente lo he hecho.

Y entonces ha empezado otro calvario: escoger nombre para el blog! DIOS!!!No os podeis imaginar la de nombres que han pasado por mi cabeza. Los primeros los ha desechado el mismo wordpress por ser poco originales…. y los demàs… los demàs eran todos cursis, ñoños y ridículos. Así que me he pasado casi media mañana pensando nombrecitos.

Hasta que me he hartado de tanta tonteria y he encontrado el nombre ideal. SIEMPRE DUDANDO. No os parece que me va como anillo al dedo?