Siempredudando
sempre dubtant…Archivos para Diciembre, 2007
UN NOU BLOG
La febre dels Blogs ens acaba atrapant a tots!! I per no ser menys la FABULOSA BIG BAND TWIST té un blog xulíssim!
Aqui teniu l’enllaç:
Fins aviat!!
NADAL
Uffff!!! Que poc inspirada estic avui… He començat aquest post tres vegades i l’he esborrat tres vegades, així que a la quarta va la vençuda, quedi com quedi!
Simplement: BON NADAL!
Espero que el proper dia que ens veim estigui en més bones condicions… 
Besines to everybody!!!
BIG BAND TWIST
Senyors i senyores, tenía pensada una fantástica entrada amb un vídeo fabulós del genial Carlos Jean fent un duet amb la Bebe, una cançó que parla del temps, de la manca i del mal ús que en fem… una cançó que va “que ni pintá” per acabar el tema que vaig encetar amb el post de “perque ploren les noies…” .
Però (sempre hi ha un però) la Mònica (no la Solsona… je je je) s’ha avançat i ha penjat l’enllaç al seu comentari al post de “temps”… Així que tothom a qui li vingui de gust escoltar aquest tros de cançó… alaaaa a veure el coment de la Moni!!!
De totes maneres no vull pas acabar aquí, no.
Vull fer saber a tots i totes que ahir el meu fill va fer el seu primer concert amb la Big Band en la que toca la trompeta. I ara exerciré de mama “xoxa” i penjaré el video de l’actuació… i vosaltres el mirareu… oi???
Ja ho sé: La grabació no és una meravella (l’ha fet el pare d’un nen de la classe) i els musics desafinen una miqueta… però si pensem que són nens i nenes de trecer de primària i que només fa tres mesos que toquen els instruments… Doncs jo penso que és una passada!!!! Que ho fan molt bé!!!! Olé la BIG BAND TWIST!!!
Per cert el meu nen és el trompetista que està més cap a l’esquerra, el més ros dels tres…
I aquest és el logo que porten les camisetes de la banda, l’ha disenyat la Francina (Cortés), una mami del BIG BAND TWIST, i una bona amiga. A que és xulo??
TEMPS
Crec que ja sé perquè ploren les noies al tren… Ploren perquè el tren les obliga a parar, a seure una estona, sense res més a fer que mirar per la finestra, ocioses. I llavors tenen temps. Temps per recordar, pensar, enyorar, sentir i plorar.
Perque ens passem la vida corrents d’un lloc a l’altre, fent mil coses a la vegada, sense temps de tenir temps.
El temps, tenir-ne o no, aquesta és la qüestió del temps en que vivim. Sempre anem pendents del rellotge, correm per arribar a temps, sense temps per les coses que més ens agraden i dedicant massa temps a coses que no ens haurien de robar la major part del temps.
Anem tan de cul que no tenim temps per plorar les coses que ens passen com cal. I clar seus mitja horeta davant d’una finestra… i acabes plorant.
NOIES QUE PLOREN…
Ultimament només faig que veure noies que ploren al tren… Seuen al costat de la finestra i amb la mirada perduda més enllà del vídre ploren, en silenci. Alguna intenta dissimular i d’altres no se’n amaguen…
I em pregunto: Perque hi ha tantes noies que ploren? Perquè ploren totes al tren? Que o qui les fa plorar? El mal servei de la RENFE? Algún amor no correspost? Algú alèrgic al compromís? Algú amb síndrome de Peter Pan? Algú poc sensible que no se’n adona que el que elles volen és que se les estimi?
Llavors em dic a mi mateixa: Va dona, no siguis així… potser ploren per un altre motiu que no sigui un home… Potser ploren per una malaltía d’un ésser estimat, o perquè han perdut una cosa que tenía un valor sentimental incalculable, o perquè a la feina ha passat alguna cosa desastrosa, o s’han discutit amb algú i ara els hi sap molt greu haver dit les paraules que han dit, o perquè els casquets polars s’estàn desfent…
Potser estàn ovulant i simplement tenen molta pena, i no saben perquè però tenen unes ganes irreprimibles de plorar. Segurament arribaràn a casa aixafades i amb una mica de mal humor, i un marit-company-nòvio-amic els hi dirà: Nena, que et passa? Que tens la regla?! I elles enceses, emprenyades, indignades i molt ofeses diràn: Mira que n’arribes a ser de simple!! Que fàcil és dir que tinc la regla quan em passa algo, no? Aniràn al lavabo a fer un pipí i llavors se’n adonaràn que si, SI, els hi ha vingut la regla… i tornaràn a plorar.
Potser simplement ploren perquè fan un viatge que les fa evocar records que les fa recordar coses, persones o situacions que les posen tristes…
No sé perquè ploren les noies al tren, només sé que desde fa uns dies sempre hi ha una noia diferent, al mateix vagó de tren que jo, que plora.
CARETES
Ahir a la nit vaig anar a sopar amb unes amigues. Va ser un sopar molt agradable, feia molt temps que no ens veiem amb tranquil.litat i davant d’un bon sopar i d’un bon vi… Quan es donen aquestes condicions, doncs xerres i xerres i sempre acaben sortint coses bones. 
Hi va haber un tema que em va encantar, i es va acabar establint un debat d’allò més interessant, que ara jo traspasso aquí:
Tots portem màscares, no una, sinò moltes màscares posades: la màscara per a la feina, la màscara per als amics, per als companys, la màscara per a la parella, per als fills, per als pares, la màscara per anar a comprar al súper… però quan estàs sol i te la treus… que apareix a sota???? Ahhhh!!!! Aquí comença el debat. Hi ha qui creu que no apareix res, que només som caretes i que sense les caretes no hi ha ningú, que som animals socials i que necessitem a la resta de gent per ser algú. Però hi ha qui creu que no, que quan estem sols i ens treiem la careta aparerix el nostre yo veritable, que quan estem sols és quan realment apareixem nosaltres. Tot i que les màscares també formin part del nostre jo…
Jo sòc de les que pensa que sense màscara apareix el nostre jo veritable… i vosaltres??
Perdoneu si aquest post m’ha quedat espés o mal redactat… tinc un mal de cap!!!!
Cosetes
En els últims dies han passat moltes coses. Algunes bones, altres dolentes i algunes altres que no sòn dignes ni de comentar…
Les dolentes queden descartades per ser el que sòn: dolentes. Encara que alguna de dolenteta potser es mereixerà un post quan tingui l’ordinador a casa (per cert encara no tinc ordinador!!! Avui escric des de la feina…)
I les bones sòn moltes i potser tampoc fa falta que us empalagui amb una narració detallada de tot, així que queda inaugurada la secció ”COSETES”!
Petits enunciats per les cosetes que em pasen.
He anat al dermatóleg i m’ha dit que no em vol veure fins al Maig.
El Gerard ha anat d’excursió amb l’esplai un cap de setmana. Va marxar sense ganes i ha tornat entusiasmat.
El dissabte la Nora va dormir fins a les 8:45.
Els retrassos de la RENFE serveixen per coneixer a gent. He tingut una xerrada molt interessant amb una noia que agafa el mateix tren que jo cada matí.
La Pilar i jo varem acabar el mural que estavem fent! Ja n’estavem una mica fartes!
Desde que tinc el blog escric el doble que abans, i no em fa mandra seure davant l’ordinador.
Algú a qui estimo molt molt molt ha fet el primer pas per trobar-se millor. Ha anat al metge i està fent bondat… (Un petonet guapa!)
Per un altre dia prometo la foto del magnific mural!!!
SIN ORDENADOR!
Llevo una semana sin ordenador!!!
Se lo llevaron para una puesta a punto…. y todavía no ha vueltooo.
Hoy escribo gracias a unos amigos que me han dejado teclear en su teclado FINLANDÉS.
Allá van unas palabras en este idioma:
Hei kaikille Blogin lukijoille. Täällä on aina kiva ja mielenkiintoista käydä lukemassa mitä Gemma kirjoittaa. Innokkaasti odotellen tulevia kirjoituksia!
Premio para el que lo traduzca!
Besines to everybody.
ARCTIC MONKEYS
Aquesta nit toquen els “Actic Monkeys”… no hi hem pogut anar perquè les entrades fa segles que estàn esgotades i el meus “contactes” d’última hora han fallat… :-)
Així doncs, ens conformarem amb uns vídeos.
Escolliu vosaltres mateixos quina cançó és la que preferiu… jo, fent gala del meu nik, no em puc decidir per una.
A view from the afternon
Brainstorm
Teddy Picker
