Siempredudando
sempre dubtant…Archivos para Enero, 2008
Feel the pain
Acabo de recordar cuanto me gustan Dinosaur jr.
Ya sé que hace siglos de esta canción, pero como me gusta! Quizas sería una de las de mi lista.
COSES BONES…
Tot i que no sòc pija, he de reconeixer que una de les coses bones que té la vida és anar de compres amb les amigues…
I això mateix és el que vaig fer jo ahir. A més en plan pijo, amb personal shopper!! I no en portava una, no, dues! Perque aquestes coses, si es fan es fan ben fetes! 
I quin gust dona arribar a la tenda i que et digun, això si, això no… i que aquell vestit que mai de la vida miraries acabi entrant amb tu al provador. De fet vaig descpbrir un parell de coses sobre l’art d’anar a comprar:
1.- Jo sempre he anat a “piñon fijo”, arribo a la botiga, miro i agafo un parell de coses que m’agraden i me les provo. NOOOOOO, error, no es fá així,no. Tu has d’agafar 25 peces, fins i tot alló que et sembla imposible posar-te i t’ho proves. …. Uiiii!!!! M’acabo d’adonar que ahir vaig fer trampes, si, perque hi havien dues persones que dicidien. Jo només em provaba, obria la porta del provador i elles deien “pseee”, “Noooooo!!!!” o “Siiii”, i jo acataba. Però de totes maneres he aprés la lliçó.
2.- Encara que la botiga estigui com un ou i les cues siguin eternes… Tu no marxis, no, empeny, tira endavant, busca entre el rebuscat, remena i segur, segur, que trobarás!!
També he descober que tinc un gust una mica “abuelil”, si, ho he de reconeixer, se m’envan els ulls a les coses fosques i quiques… Per sort la personal shopper number one em parava els peus de tant en tant i em deia: “Por dios, Gemma, eso no!!”
Després de comprar roba i xocolata (xocoa ens va temptar!!!) varem acabar sopant a casa de la personal shopper number two (es que encara está en practiques…. i ahir la number two i jo varem rebre una master class!!!!)
Així doncs, tarda rodona: compres, rises, caminata, xerradetes, gentada, Passeig de Gràcia, mal d’esquena, mal de peus, bosses, colors, vestits, jaquetes, botos, targetes de crèdit, sopar, sobretaula i sobretot: Les millors personal friends-shoppers del mòn. Guapes!!!
LES NENES PIJES AL DEMATÍ…
Al tren, al seient del meu costat, dues nenes pijes es preparen per baixar a la seguent pararda i una li diu a l’altra:
- Quines sabates més mones! Són noves?-
I l’atre contesta amb indiferénci (simulada…):
- Si, me les ha comprat ma mare a Muxart…-
I arribades a aquest punt jo no puc més i me les miro, indignada, descarada, a punt de donar-li un cop de puny a la nena-muxart… Per que, senyors i senyores, no només porta unes sabates que no sap el que costen, no, porta un bolso de Dolce i Gabanna! Aquella nena porta penjat al coll el sou d’un mes de moltes de les persones que estem asegudes al seu voltant!!
I jo ( i la Victòria que viatja amb mi cada matí) ens preguntem:
Que fan les nenes pijes agafant el tren de rodalies?Els hi farà por agafar el Mini-couper que li va regalar el papa per Nadal? O serà que li han retirat el carnet per mala conductora? O és que són d’una ONG que considera que vitjar en tren és un acte benéfic???
INSOMNIO
Llevo más de una hora en la cama, dando vueltas, sin poder dormir… y hoy no és porque Nora esté despiesta… no, hoy es por culpa de una putapesadilla y de los miedos irracionales que me asaltan!
Si, he tenido una pesadilla, en la que Nora caía por una montaña y quedaba inconsciente, y no la podia reanimar… Que angustia!
Lo peor ha sido que cuando he conseguido calmarme un poco han venido a mi pensamientos catastróficos que no me visitaban desde hace años. Concretamente desde el embarazo de Nora! En esa epoca (igual que ésta noche…) mi cabeza era igual que la nación Sim con la opción catástrofes. Me aterraba la posibilidad de que cayera a la Tierra un meteorito, de que hubiera un terremoto en Barcelona y yo estuviera en Granollers, que el edificio dónde vivimos se hundiera sobre sus cimientos, etc…
He de reconocer que durante el embarazo estuve de baja muchos meses…. y veía Discovery Chaner, Canal Odisea, National Geographic… y mis terrores iban un poco en sintonía con el reportaje que veía, pero es curioso que nunca tuve miedo del ataque de una nave vikinga o de la invasión de los Bárbaros. NO! Simpre catástrofes bien catastroficas.
Bien, pues esta noche y por espacio de una hora los meteoritos y las fallas (no las de Valencia) han vuelto a mi!!
Espero que después de escribirlo los miedos se disipen bastante como para conciliar el sueño… Si no… solo me quedará hacer un sudoku! Eso es infalible! Me quedo dormida al minuto de empezar! Yo… es que siempre he sido más de letras…
Buenas noches!
OS TENGO CONTROLADOS!!!
Putobiologo... te he "copiaooo", pero es que me gusta tanto este mapa! 
QUE SUSTO!
Ayer recibí una carta, y al empezar a leer me asusté:
Estimada Sra. Meléndez: ¡Que difícil es tomar decisiones a veces!, ¿verdad? Le damos mil vueltas, tenemos dudas, incertidumbres, hay algo que nos impide dar el “si quiero” definitivo. Pero al final llega un momento en el que, sin saber por qué, lo tenemos muy claro.
Así empezaba la carta, y no leí más!! Diooos!! ING direct también lee mi blog??
XIMENA
Dicen que no hay mal que por bien no venga, y quizas acabaré creyéndolo. Ésta última recaida me dejó fuera de combate un par de dias, que pase en casa SOLA… jejeje. Dormí, intenté leer, intenté escribir, descansé, hablé por el mesenger, y navegué por internet. En mi aburrimiento no se me ocurrió otra cosa que buscar mis apellidos y los de mi família con el google, encontré de todo… y entre todo lo que encontré, encontré a Ximena.
Y quien es Ximena??? Ahhhhhhh!!!
Ximena es mi prima!!! Si, si, si, mi prima!!!!
Una prima que no sabía que tenía, una prima que vive en Chile y que buscava datos sobre su família y su apellido. Y nos hemos encontrado en la inmensidad de internet, casi por casualidad y sin previo aviso. De la manera más tonta hemos recuperado el contacto que se perdió a finales de los 60.
El fin de semana ha sido super intenso, poniendonos al dia de nuestras vidas, enviandonos fotos de la familia, de los tios, de los abuelos y los bisabuelos y de los otros primos (porque ahora tengo siete primos más!). Y todavía no ha terminado el intercambio de información… hay tantas cosas por contarnos!
Lo mejor es que todos andamos revolucionados y emocionados, es divertido buscar fotos antiguas con mis padres para encontrar álguna en la que saliera la bisabuela o la abuela. Es emocionante conctar el correo y encontrar dos e-mails de Ximena contandome cosas y mandandome fotos.
De momento la mejor sentencia que nos has hecho ha sido: “Sois iguales! Esto solo te pasa a ti y alguien igual que tu!” Me encanta!
Así que, bienvenidos Ximena, Laura, Andrea, Igancio, Montse….. y el resto de família reencontrada!!
CALLE FILOSOFIA
Un nou blog ha fet aparició en aquest meravellós món virtual! Es diu calle filosofia i l’escriu la Mònica, no la pintora… la filòsofa!
Segur que serà molt interessant, perquè ella ho és!
Apa, noia, espero que t’ho passis tan bé escribint al teu blog com m’ho passo jo… je je je
UN PARELL DE COSETES…
Com que torno a estar malalta (el ditxós virus no m’ha abandonat encara! Ifins i tot he pensat en posar-li nom, perquè la nostra relació comença a ser més que una amistat… i ara que ja intimem… ), el meu cap està més espès del que és habitual (ahir vaig fer una proba del brain trainer i em va dir que el meu cervell equival al d’una persona de 80 anys!!).
Així doncs dues recomanacions:
Primera: un mercat d’intercanvi de segona mà que és farà el diumenge.
Segona: El llibre que m’estic llegint. Es diu Betum, d’Enric Virgili. Editorial Empúries.
No és un llibre corrent, no és un llibre normal, amb un principi i un final, és molt més original que tot això. A mi m’està agradant molt, encara que a mida que avanço m’en adono que l’hauré de llegir dos cops, perquè entre la febre i les coses alucinants que explica…
Aquí en teniu un trosset (només un trosset) que m’ha agradat molt:
…Potser sí que podria actuar amb decisió contra l’ennuegament greu que m’agafa quan em llevo al matí i em trobo idèntic a mi mateix, igual d’enze que ahir, ajaçat sobre el llot dels meus dubtes insincers, i amb les temples guarnides de les mateixes inquietuds mústigues, que em deixen deshonrat i moridor, inepte per a l’alegria.
No us sembla fantàstic? A mi m’ha encantat!
Espero fer fora al virus aquest cap de setmana. Prometo que el proper serà un post més sucós… tingueu compassió de mi!!
SABATES ALS ENCANTS
Per fi la Mònica (Solsona) m’ha enviat una foto d’un dels seus quadres que més m’agrada!!
El títol és SABATES ALS ENCANTS.
I estic contenta perque m’ha donat permís per fer-lo servir de capçalera del blog. I el trobo tan… tan jo! Totes les tassetes ben posadetes (segur que tindria un gran problema per escollir amb quina prendre el té!), les capses de sabates (sabates!! Una de les meves devilitats…), els colors…
En fi que estic contenta de poder tenir una raó més per dubtar: Quina part del quadre poso a la capçalera???
Gràcies Mònica!
