Siempredudando
sempre dubtant…Archivos para Febrero, 2008
SÒC UN 6
Estem al parc amb uns amics, els nens juguen i nosaltres parlem, de res trascendental, simplement parlem. I de cop el Ben em diu “Ets un 6 claríssim!”. Ens quedem tots amb la boca oberta. “Un 6???” I ell em respon: “Si, un 6. I un 9 i un 3″ I m’ho diu així, tan tranquil, tan segur del que m’està dient que em deixa al.lucinada. I jo no entenc res de res. Bé, de fet crec que la única que l’entén és la seva dona, que hi posa una cara entre la resignació i la diversió ben curiosa.
Llavors ens explica. Resulta que hi ha un “cosa” que es diu Eneagrama que analitza a les presones i els hi dona uns carácters, i cada carácter té un numero, a més aquests números van lligats amb altres números, per aixó sòc un 9 i un 3 també…
Des que m’ho ha dit que intento rebatre-li la seva afirmació de que sòc un sis. Però no ho aconsegueixo, al contrari! Cada vegada està més convençut de que sòc un sis en tota regla… “Ho veus, és que ets un sis!!”
I a mi em fa molta ràbia això de ser tan facil de clasificar! De veritat els meus actes estàn tan tallats per un patró? No hi ha lloc per als factors ambientals (que a mi tan m’agraden…)? I per a la genética? I per a la improvització? I per a les coses que he aprés durant la vida?? Eh?? no hi ha lloc per tot això??
Ara el Ben em diria: ” Ho veus, ets un 6!”
COCODRILS
Àvi, em dibuixes un cocodril? Ara un cocodril amb la boca oberta, ara un dins de l’aigua, ara un entre les herbes, ara un amb la cua llarga, ara un amb la cua curta, ara un petit, ara un gros…
I ara qui em dibuixarà cocodrils?
GRIS
Tot és gris: el dia, els carrers, els núvols, les cases, el pati de l’escola, el meu estat d’ànim, la feina, el teclat de l’ordinador, la pantalla, la màquina de café, el terra de l’escola… tot el que m’envolta.
El meu blog, per no ser menys, avui també és gris.
Deixo l’alegria i els colors pels nens que m’envolten, pels que tinc a casa i pels que estimo.
La resta gris.
HOY TOCA…
Ayer tocaba amor, hoy desamor. 
No es por nada, simplemente que me gusta mucho esta chica y este vídeo…
HOY ES UN DIA RARO…
Pues si, hoy es un dia raro…
Hoy estoy en huelga. Demostrando mi desacuerdo con la ley de educación que se ha sacado de la manga el sr. Maragall, que será muy buen gestor y economista, pero en lo que refiere a educación…
Quería ir a la manifestación de hoy a las 12 del mediodia en la Plaza Universidad con mis compañeras/os, pero mi niña se ha puesto enferma. Creo que nos manifestaremos las dos juntitas por el salón de casa, más que nada por no perder el carácter reivindicativo de la jornada…
Además llueve. Si, parece mentidra, pero llueve. Es una gran cosa, llevamos muchos días esperandolo y estoy contenta. He puesto todos los tiestos y jardineras del balcón (mi querido huerto urbano!) bien cerquita de la barandilla para que les llegue algo de agua. Y de tanto en tanto miro por la ventana para ver como cae la lluvia. Solo por el placer de ver llover.
Recuerdo los días de lluvia de quando era pequeña. Que ilusión ponerme las botas de agua! Saltar los charcos de la calle, ver llover desde la ventana de mi habitación soñando que la ciudad se inundaba y teníamos que ir de un sitio al otro en barco (en mi inocente cabeza parecia una aventura apasionante!) y ver llover desde la ventana de la classe imaginando historias por el placer de imaginar (soñando, siempre soñando…)
Y los días de lluvia de la adolescencia, quando no llevaba paraguas nunca, porque los odiaba y llegaba a todas partes mojada, pero me daba igual, me gustaba andar bajo la lluvia (a mi novio no…).
Los recuerdos de lluvia de adulta cada vez son más escasos. Sé que el cambio climático está aquí, que es cíclico e inevitable, pero en el fondo mi yo soñador espera que todo cambie y vuelva a llover cómo quando era pequeña…
Hoy me invita a pensar en los ausentes, hay ausentes que sólo lo son un poquito, que se han ausentado por un tiempo cortito y enseguida volverán, pero que se hechan en falta. Hay otros ausentes que lo son sólo en parte, pero que también se hechan en falta. Y hay ausencias que… no sé que són eso, auséncias.
Yo que sé, que hoy es un dia raro…
Para Pilar y Cristian. Dos ausentes a medias que se hecharán en falta…
FELICIDADES JAVI Y ISA
El sabado fuimos de boda… y así de guapos estábamos!!! 
Fué una boda diferente, original, todo el mundo de pie alrededor de los novios y la jueza de paz, arropandolos…
Y un banquete genial, pocas sillas y pocas mesas, todo el mundo de pie, o sentado en el cesped, o en un murito del jardín… Una barbacoa con pichitos de salsicha, de pollo, de calamar, una fideuá y cómo no un fantàstico pastel de frutas!
Nos reencontramos con amigos de hace tiempo, que hace tiempo que no veíamos y que sabemos que no veremos en bastante tiempo.
En fin, que pasamos un sabado de lo más divertido y entretenido!!
TAN PETITA HE SIGUT?
Tot just tenia tres anys… com la Nora ara!
En Sergi, en Pere i jo a Eivissa.
Que ens van explicar per posar-nos tan contents?
L’avi Eduard va escriure darrera d’aquesta foto: “La Gemma a cavall d’una rialla d’alegria.” Cada cop que ho llegeixo se’m fa un nus a la gola…
Pallassa!
M’encanta aquesta foto i m’encantava aquest vestit, sempre que podia me’l posava!!!
Jo.
ESTIU 1976. EIVISSA
Ja em perdonareu… però estic passant una temporadeta una mica melangiosa. I per rematar-ho he trobat una pila de fotos de quan era petita que no havia vist mai… i estic flipant!!
Les d’avui les trobo sencillament fantástiquues.
Quan les he vist m’he quedat de pedra, em semblen dues fotos que ens retraten tal com som, i em fa pensar que amb cinc i dos anys ja erem com som. I que en el fons sempre hem sigut com som…
És que som tan nosaltres!!!
La primera és alucinant: el Sergi amb la camisa, ben posat, clenxinat, sense un cabell fora de lloc. Jo despentinada, porto el cap com una boja, i una camiseta mullada i escullerada. Fins i tot la postura que fem per girar-nos cap a la càmara és nostra! Ell ben posat ben tombat, jo una cama per aquí els braços per allà. Segur que jo anava arrebossada en sorra i ell amb prou feina tenia dos granets a la mà.
No vull dir que ell sigui un tocat i posat, no, també ha tingut la seva epoca de texans esparracats, bambes destrossades i cabells tenyits de color taronja… Però sempre ha tingut clar el que vol, sempre ha sigut el “responsable” dels dos germans, sempre tan categòric, sempre tan tocant de peus a terra que quan em castigaven ell venia a parlar amb mi per fer-me reflexionar ( i és el petit…) Jo sempre he sigut la cabra boja, la irresponsable, la que perdia i trencava les coses, la que arribava tard quan la deixaven sortir a la nit (i a sobre perdia les claus i havia de despertar a mitja família ), la rebel…
I la segona foto… Bé la segona foto no té desprerdici. Junts, un al costat de l’altre, però cadaescú mirant cap a un costat. Potser mirant un futur proper? Un objectiu? Si fos un objectiu segur que el del Sergi sería una petxina preciosa i el meu sería la paradeta dels gelats!!! je je je
Sempre hem estat units i ens hem fet costat, hem crescut junts, encara que separats (jo vaig marxar molt aviat…), tenim complicitat i tenim la sort de tenir els mateixos gustos en moltes coses (els millors concerts de la meva vida al teu costat!!)… encara que mirem cap cap a costats diferents de la vida estem un al costat de l’altre, oi germanet?
M’he sentit retratada en el sentit més ampli de la paraula.
CARNAVAL 1980
Al Sergi i a mi ens varem disfressar de Xinesos, aprofitant que els meus pares ens havien portat un “Kimono” d’un viatge a Bali i Hong-Kong.
Recordo que em vaig enfadar perquè portava les botes camperes i em semblava que quedava fatal, que les xineses no portaven aquestes sabates i em sentía ridícula ( com es devía sentir el meu germà que portava les Kikers…). Ara em fa gràcia recordar-ho, però durant tot el dia vaig tenir la sensació de que tothom em mirava els peus… (jo i les meves inseguretats!! Ja de tant petita amb tantes neures… només tenía 9 anys!).
També recordo les sessión de costura a casa de la meva àvia per fer-me la faldilla de “tubo”. Pujada a la taula girant sobre mi mateixa poquet a poquet per veure si el baix de la faldilla quedava rodó… “Gira. No tan ràpid! Poc a poc… Baixa de la taula. Torna a pujar, i gira poc a poc!!” Segur que la faldilla va estar feta en una tarda, però a mi em va semblar una eternitat!!
I com em va agradar que ma mare em maquillés i em pintés la ratlla per axinar-me els ulls!! (presumidaaa…)
Varem anar al Born a una festa de disfresses amb el meu cosí, els avis i els tiets… Segurament devía ser un dels primers Carnavals (diría el primer, però no n’estic segura)que es va cel.lebrar després de la mort de Franco…
La meva tieta estava embarassada dels bessons i la recordo enorme, rodona, pesada, amb cara d’amargura i terriblement cansada…
En Pere (el meu cosí) anava disfressat de Cowboy. I és que va passar una época que sempre anava vestit de Vaquer. Picasso va tenir la etapa blava, en Pere la etapa vaquer…
Avui hem anat a la rua de Carnestoltes amb els meus fills. Abans també hem tingut sessió de costura a casa l’àvia per fer la disfressa de Caputxeta de la Nora… Recordaràn ells els Carnavals de la seva infància amb la tendresa que recordo jo els meus??
Espero que si.
