Al Sergi i a mi ens varem disfressar de Xinesos, aprofitant que els meus pares ens havien portat un “Kimono” d’un viatge a Bali i Hong-Kong.

Recordo que em vaig enfadar perquè portava les botes camperes i em semblava que quedava fatal, que les xineses no portaven aquestes sabates i em sentía ridícula ( com es devía sentir el meu germà que portava les Kikers…). Ara em fa gràcia recordar-ho, però durant tot el dia vaig tenir la sensació de que tothom em mirava els peus… (jo i les meves inseguretats!! Ja de tant petita amb tantes neures… només tenía 9 anys!).

També recordo les sessión de costura a casa de la meva àvia per fer-me la faldilla de “tubo”. Pujada a la taula girant sobre mi mateixa poquet a poquet per veure si el baix de la faldilla quedava rodó… “Gira. No tan ràpid! Poc a poc… Baixa de la taula. Torna a pujar, i gira poc a poc!!” Segur que la faldilla va estar feta en una tarda, però a mi em va semblar una eternitat!!

I com em va agradar que ma mare em maquillés i em pintés la ratlla per axinar-me els ulls!! (presumidaaa…)

Varem anar al Born a una festa de disfresses amb el meu cosí, els avis i els tiets… Segurament devía ser un dels primers Carnavals (diría el primer, però no n’estic segura)que es va cel.lebrar després de la mort de Franco…

La meva tieta estava embarassada dels bessons i la recordo enorme, rodona, pesada, amb cara d’amargura i terriblement cansada…

En Pere (el meu cosí) anava disfressat de Cowboy. I és que va passar una época que sempre anava vestit de Vaquer. Picasso va tenir la etapa blava, en Pere la etapa vaquer…

Avui hem anat a la rua de Carnestoltes amb els meus fills. Abans també hem tingut sessió de costura a casa l’àvia per fer la disfressa de Caputxeta de la Nora… Recordaràn ells els Carnavals de la seva infància amb la tendresa que recordo jo els meus??

Espero que si.