Estem al parc amb uns amics, els nens juguen i nosaltres parlem, de res trascendental, simplement parlem. I de cop el Ben em diu “Ets un 6 claríssim!”. Ens quedem tots amb la boca oberta. “Un 6???” I ell em respon: “Si, un 6. I un 9 i un 3″ I m’ho diu així, tan tranquil, tan segur del que m’està dient que em deixa al.lucinada. I jo no entenc res de res. Bé, de fet crec que la única que l’entén és la seva dona, que hi posa una cara entre la resignació i la diversió ben curiosa.

Llavors ens explica. Resulta que hi ha un “cosa” que es diu Eneagrama que analitza a les presones i els hi dona uns carácters, i cada carácter té un numero, a més aquests números van lligats amb altres números, per aixó sòc un 9 i un 3 també…

Des que m’ho ha dit que intento rebatre-li la seva afirmació de que sòc un sis. Però no ho aconsegueixo, al contrari! Cada vegada està més convençut de que sòc un sis en tota regla… “Ho veus, és que ets un sis!!”

I a mi em fa molta ràbia això de ser tan facil de clasificar! De veritat els meus actes estàn tan tallats per un patró? No hi ha lloc per als factors ambientals (que a mi tan m’agraden…)? I per a la genética? I per a la improvització? I per a les coses que he aprés durant la vida?? Eh?? no hi ha lloc per tot això??

Ara el Ben em diria: ” Ho veus, ets un 6!”