Avui fa 18 anys que vaig marxar de casa dels meus pares.
Amb unes quantes capses plenes de llibres i vinils, algún quadre i poster, i molta il·lusió davant la nova vida que començava.
Una vida que sabía difícil, però vista des de la perspectiva dels meus recent complerts 20 anys em semblava més rompantica del que realment va ser.
Menys mal que durant el primer any vaig poder compartir riures i llàgrimes amb la Cris, perquè va ser un any molt dur. Viure sols, amb les responsabilitats enormes que teniem i intentant tirar endavant les nostres relcions de parella ens van posar a prova, oi Cris??
I fixa’t, 18 anys després ja sabem posar rentadores sense inundar el pis, cuinem el que faci falta quan faci falta, som organitzades i portem endavant la nostra vida. Amb més o menys dificultats, però ho fem…
Recordo com si fos ahir el dia que vas marxar. Un dels mes tristos de la meva vida… Com varem plorar, oi??
En fi,que ja he complert la majoria d’edat de la meva independència dels pares! Ho hauria de cel·lebrar??