Hace un año más o menos empezé a escribir una historia a partir de frases que me mandasteis. Pero lo dejé a medias…
Y ahora me apetece retomarlo, iagual que he retomado la vieja costumbre de escribir por escribir, porque si, porque me gusta, me apetece o lo necesito.
Para refrescar la memoria ire publicando lo que tenia escrito y seguiré donde lo dejé, terminando con las frases que tenia pendientes.
No os extrañe que cuando termine os pida más frases… ir agudizando el ingenio!!!!
Y para decorar musicalmente esta entrada nada mejor que BIG JUMPS de Emiliana Torrini.

1.- CADA DIA SURT EL SOL.

- Cada dia surt el sol! – Va dir mentre obria la porta del meu despatx per sortir-ne.

Aquelles paraules aparentment innocents, dites en un to que volia ser alegre i desenfadat però que en realitat pretenien ferir i humiliar, tenien la virtut de posar-me tan nerviosa y de tan mala llet que en aquell mateix moment l’hauria escanyat sense cap mena de remordiment.

Si, l’odiava. I l’odiava especialment quan em deia aquella frase.

Recordo perfectament el primer dia que me la va dir.

- Míriam per demà necessito els dossiers que et vaig demanar ahir.- Va dir-me amb la indiferència que caracteritza a qui li importa una castanya el que estiguis fent o hagis de fer.

- Però ahir em va dir que els volia pel dijous vinent!- Vaig gosar replicar indignada. No podia fer la feina d’una setmana en una tarda. Que s’havia cregut?

Ell em mirà un segon, fastiguejat per la meva resposta i em digué:

- Doncs quedis fins l’hora que faci falta. Els vull demà a primera hora al meu despatx.- I donà mitja volta.

- Tinc coses a fer aquesta tarda, no em puc quedar!- La meva indignació augmentava proporcionalment a les seves paraules.

Tombà una mica el cap, em mirà de reüll amb impaciència, i just en el moment en que obrí la boca per tirar-me la cavalleria per damunt, esbossà una mitja rialla burleta i em digué les cinc paraules odioses.

Des d’aquell dia cada vegada que m’havia de dir alguna cosa que sabia que em sentaria malament acabava la conversa amb un “Cada dia surt el sol”.

Aquell dimarts, després de veure’l sortir del meu despatx amb aires de suficiència vaig tenir la certesa de que havia arribat al meu límit, ja no aguantava tant cinisme i explotació juntes. Era el moment de la meva venjança.

A dos quarts de sis de la tarda tenia una reunió amb els clients més importants de l’empresa. Aquella era la oportunitat que estava esperant.

Vaig trucar a la meva cunyada, que treballava en un farmàcia, la vaig convidar a dinar:

- M’has d’ajudar. No ho suporto més!-

- Jo? Com vols… – No la vaig deixar continuar. En un tres i no res li vaig explicar el meu pla. I ella entre divertida i espantada es va avenir a donar-me un cop de mà.

Com a la majoria dels homes que manen, al meu cap li agradava fer ostentació del seu poder, i tot i que jo havia preparat tota la reunió d’aquella tarda, em va tenir relegada a servir cafès, feina que vaig fer amb tota diligencia i alegria que em va ser possible. No estava disposada a que aquella humiliació m’aigualís la diversió.

Cada cafè que li vaig servir estava més carregat que l’anterior d’un beuratge fabulós que m’havia proporcionat la meva cunyada, i com que em vaig prendre molt seriosament la meva tasca no deixava que les tassetes estiguessin buides ni un minut. A l’estil americà, cafè a tutiplen!

En un moment donat ell em mirà amb urgència i vermell com un pebrot em demanà que continués jo amb la reunió, que ell havia de sortir de la sala.

Em vaig aixecar de la meva cadira i em vaig dirigir cap a ell, quan em trobava a un metre escàs se li va escapar un pet pudent i sorollós que el deixà totalment fora de lloc.

Em mirà amb cara de circumstàncies suplicant la meva complicitat i ajuda.

Em vaig apropar a ell, intentant no respirar ni riure, i li vaig dir:

- Cada dia surt el sol!.-