Siempredudando
sempre dubtant…18 ANYS
Avui fa 18 anys que vaig marxar de casa dels meus pares.
Amb unes quantes capses plenes de llibres i vinils, algún quadre i poster, i molta il·lusió davant la nova vida que començava.
Una vida que sabía difícil, però vista des de la perspectiva dels meus recent complerts 20 anys em semblava més rompantica del que realment va ser.
Menys mal que durant el primer any vaig poder compartir riures i llàgrimes amb la Cris, perquè va ser un any molt dur. Viure sols, amb les responsabilitats enormes que teniem i intentant tirar endavant les nostres relcions de parella ens van posar a prova, oi Cris?? 
I fixa’t, 18 anys després ja sabem posar rentadores sense inundar el pis, cuinem el que faci falta quan faci falta, som organitzades i portem endavant la nostra vida. Amb més o menys dificultats, però ho fem…
Recordo com si fos ahir el dia que vas marxar. Un dels mes tristos de la meva vida… Com varem plorar, oi??
En fi,que ja he complert la majoria d’edat de la meva independència dels pares! Ho hauria de cel·lebrar??
CRIS
Un any més!!!
Sembla mentida, però ja ha passat un any. Un any complicadillo, però ha passat i ara tot el que vindrà només pot ser genial!!!!
Ja sé que ho saps… però t’estimo un munt! guapa!
I divendres… de festaaa!
AUSTRÀLIA
No m’agraden moltes coses de les que m’envolten, de les que em passen, de les que sento… I això em crea una creixent sensació de voler fugir, però no d’una manera metafòrica, no. M’agradaria agafar un avió i marxar a Austràlia o a Nova Zelanda.
Per que aquest dos països? Doncs no ho sé, potser perquè són les antípodes i com deia el Bardem a Los Lunes al Sol “Allí se folla más…”
En serio, no ho sé, m’atrauen, em dona la sensació de que estan prou lluny com per a que les meves menjades de tarro i totes les coses que no em fan sentir a gust on estic no em puguin seguir.
Però clar, tampoc em podrien seguir les coses bones, i n’hi ha motes de bones que també em rodegen.
Així que, què puc fer? Seguir amb el meu estat de permanent sensació de no estar on he d’estar i on vull estar? O fer alguna cosa per moure’m sense moure’m de lloc?
Doncs no ho sé, només sé que la sensació d’inmobilitat i la necessitat de marxar, de sortir, de tocar el dos sola cada dia és més forta. Hauré de buscar una solució…
Mentrestant, alguna suggerencia?
SÁLVESE QUIEN PUEDA
Puedo volver ,
Puedo callar
Puedo forzar la realidad
Puedo doler
Puedo arrasar
Puedo sentir que no doy mas
Puedo escurrir
Puedo pasar
Puedo fingir que me da igual
Puedo incidir
Puedo escapar
Puedo partirme y negociar la otra mitad
Puedo romper
Puedo olvidar
Puede comerme la ansiedad
Puedo salir
Puedo girar
Puedo ser fácil de engañar
Puedo joder
Puedo encantar
Puedo llamarte sin hablar
Puedo vencer
Puedo palmar
Puedo saber que sin vosotros puede más
Puede ser que mañana esconda mi voz,
Por hacerlo a mi manera
Hay tanto idiota ahí fuera
Puede ser que haga de la rabia mi flor,
y con ella mi bandera
Sálvese quien pueda
Puedo torcer
Puedo lanzar
Puedo perderme en la obviedad
Puedo servir
Puedo cansar
Puedo saber que sin vosotros puede más
Puede ser que mañana esconda mi voz,
Por hacerlo a mi manera
Hay tanto idiota ahí fuera
Puede ser que haga de la rabia mi flor,
y con ella mi bandera
Sálvese quien pueda
Puedo, torcer, lanzar, perderme en la obviedad,
sentir, cansar, saber que sin vosotros puede más
Puede ser que mañana esconda mi voz,
Por hacerlo a mi manera
Hay tanto idiota ahí fuera
Puede ser que haga de la rabia mi flor,
y con ella mi bandera
Sálvese quien pueda
DIUMENGE
Diumenge al matí, Barcelona.
Asseguda davant l’ordinador, escoltant Vetusta Morla, amb el balcó obert, deixant que la primavera entri per tots els racons de la casa.
Després d’un bon esmorzar en bona companyia, d’una conversa trivial i profunda a la vegada. Veure que les dues sentim coses tan semblants encara que vinguem de situacions diferents…
Em sento com el dia, lluminosa.
Ahir va ser un dia especial des de que em vaig llevar fins que m’en vaig anar a dormir. El matí perfecte, la tarda del meu nen i la nit de les meves nenes…
I estic segura que avui també serà un bon dia, hi ha molts motius per a que ho sigui: Passar el dia amb l’Ana gaudint de la seva bona companyia, parlant de la vida, del que ens passa i del que sentim, passejar per una Barcelona plena de sol, sense cap altra intenció que passejar… i pensar en la meva Iaia que avui fa 91 anys!!!!!
Ara, en aquests moment, estic contenta de ser on sòc i amb qui sòc.
Tinc sort de tenir tants sols al meu voltant!
GERARD
Avui fa deu anys estava de part, “El parto de la burra” que diriem en castellà, i després de girebé disset hores va neixer en Gerard.
Va ser una de les pitjors experiències de la meva vida i a la vegada una de les millors.
Després de tan patiment tenir-lo entre els meus braços va ser immensament reconfortant i gratificant.
Avui tot el dia pensaré en aquell moment, en aquelles hores d’angúnia i dolor, en el moment en que el anestesista em va incorporar per a que el veiés perquè jo estava tan dèbil que no podia, i em vaig posar a plorar perquè només veia dos peuets.
En fi, avui pensaré en tu, el meu SOL!
KURT
15 anys sense ell!!!
Recordo perfectament el dia en que va morir, com si fos ara mateix, i tot i que no sòc gaire mitòmana he de reconeixer que em va afectar profundament la seva mort.
He de reconeixer que l’estètica grunge m’afavoria… o potser sòn els 15 anys de menys???
CRUELTAT
La setmana passada va morir el pare de la veïna de sota casa. El bon home vivia al seu poblet a l’Àfrica i ella estava desolada per no poder anar a dir-li l’últim adeu. Va plorar i cridar durant un parell de dies, desconsolada, i els veins ens varem acostumar a sentir-la cridar i plorar.
Aquest matí mentre feia tres mil rentadores (haurieu de veure com ha tornat la roba del Gerard després de tres dies de colònies plovent!!!) he tornat a sentir crits i plors deseperats. He pensat que la veïna tornava a plorar la mort del seu pare, he agafat les claus i el carret de la compra i he marxat cap al super.
En arribar a la porteria m’ha sorprés veure tot de gent davant mirant cap als balcons del meu edifici cridant i assenyalant cap amunt.
En sortir al carrer els veins m’han possat al dia en un tres i no res: El veí del segon li estava clavant una pallissa al seu fill al balcó. Assegut en una cadira, amb una corretja de persiana es dedicava a pegar-li al seu fill de 8 o 9 anys. Els crits que sentia des de casa no eren els de la veina de sota, eren els de la mare i germanes del nen que ploraven i cridaven impotents davant la pallissa.
En uns segons han aparegut quatre cotxes dels mossos i han pujat corrents cap al pis. Jo no ho pogut ressistir i he marxat, m’estava posant malalta…
Quan he tornat encara estava ple de gent, i els veins de l’escala estaven tots indignats, confosos i preocupats. Tothom se’n feia creus! Els mossos parlaven amb la gent que ho havia vist i semblava que (per sort) molta gent estava disposada a testificar.
Ara m’acaben de dir que s’han endut al maltractador enmanillat.
No tinc ni idea del que passarà, no sé que farà la justicia, ni quin és el procediment en aquests casos, jo només puc pensar en aquest nen, en la mare i les germanes, en la seva situació en aquest país, són inmigrants sub-saharians. Que farà la mare? Segurament a ella també li pega… Si el deixen lliure tornarà, i que passarà? Però si no el deixen lluire que passarà amb aquests nens? Em pregunto si tindràn papers, si els repatrien que faràn? Penso en les germanetes, que tenen 8 i 5 anys, que m’expliquen a l’ascensor que van a 3er i P5 amb un català perfecte, amb l’alegia dels nens que s’ho passen bé a l’escola… en el nen que sempre puja les escales corrents per guanyar als que pujem en ascensor carregat amb la motxil·la plena de llibres, i no puc evitar patir per ells, pel seu futur…
I sobretot no em puc treure del cap els plors del nen al balcó, ni els crits desesperats de la mare…
Aquest home, avui, representa per mi la crueltat més absoluta.
EN OLAS DE ACERO
Una amiga me ha pedido que ponga palabras a unas imagenes suyas, y he escrito esto:
Las olas marcan el tiempo e inmunes al dolor vienen y van. Agenas al amor, a la pasión y al deseo siguen moviendose sin parar.
Y después tu huyes de ellas, de mi. Corres hacia el frio y la agitación de la ciudad, dejando al alba nuestras olas y nuestro mar de abrazos e intimidad.
Ahora estoy aquí, sola, viendo el tiempo pasar y es por eso que me siento bañada en olas de acero.
Si me da permiso, cuando lo tenga terminado lo colgaré.
Espero que le guste…
PILLADA
Vale la pena verlo y escucharlo…
Kings of Leon. King of the rodeo
haced doble click en la pantallita q lo han desactivado….
